paraula
Davant del cadàver, ningú no tenia res a dir. El mort, amb els ulls oberts, ens mirava atentament, com si demanés la paraula.
Quan algú, en un racó, inicià el cant, ja no hi havia visitants a la sala. Ja era fosc i bufava la marinada del capvespre.
penjat pel bascombe @ 1:19 PM
14 comentaris
14 comentaris:
mirava atentament i segur que no desviava la mirada, segur, segur
mar
quanta solitud!
fins i tot sembla que el cant no sigui humà...
Les seves passes, esmorteïdes per la mateixa veu, acompanyaven a l'ombra acostant-se al cos present.
Era un noi jove, tot just un adolescent. No va poder acabar de travessar l'estret i les paraules se li van quedar totes pel camí. I els crits. I la ràbia. I la vida.
(Jo, avui, ho veig així: dramàtic i terriblement injust).
Tenia els ulls oberts perquè la va veure a ella, després de tants i tants anys. I la que canta és ella, li canta l'amor que no li ha donat...
Els ulls oberts, com finestres que s'eixamplaven per deixar-hi entrar, més que sortir, l'amor dels qui l'havien estimat....
(Pavese) Vindrà la mort i tindrà els teus ulls.
Sembla que la història és viva, com el mort.
Moltes gràcies!
gràcies a tu, per condensar històries vives...
qui cantava era la seua ànima, viva i desconsolada, cantava i cridava...
L'evidencia del fracas.
Hauré de pensar en com pot replantejar-se aquesta història.
si puc suggerir...
potser contant alguna cosa del cadàver quan era viu que expliqui la reacció de la gent i l'ambient de l'enterrament??
sí, ja sé que està vist, però...
segur que tens una idea millor :-)
ell mirava.. i tothom va sentir el què els havia de dir. el cant només era l'últim adeu, aquell més íntim, aquell que només vas sentir tu..
pd.: uau! ;)
Publica un comentari
<< Home