mar del Nord
Adormit sobre una tomba, a la vora del mar del Nord, l’inquieten somnis barrejats amb els poemes de William Blake.
Desperta en negra nit, tremolant de fred. Ha començat a nevar.
Al seu voltant, han apareguts foscos membres d’una secta adoradora d’algun príncep de la nit.
No té por, però dubta. Personatges gòtics que ballen i riuen, ulls embriacs.
Desapareix arrossegant les botes en la gespa blanca de neu.
penjat pel bascombe @ 1:15 PM
6 comentaris
6 comentaris:
Amb el teu post em fas evocar els textos del Romanticisme, Byron, Shelley...
Em sembla que Blake era aquell que deia "Qui desitja i no actua, engendra pestilència". Un home ben curiós. Com curiós i inquietant és aquest text, bascombe...
frederic, l'entorn era pur romanticisme, ben cert.
isnel, no voldria pas inquietar-te, només és una història.
A mi també m'encanta William Blake, i això que moltes vegades no entenc pas de que parla (l'autor del pròleg del llibre que tinc de William Blake, encara que de manera més fina, també reconeix que ell també es perd moltes vegades) :)
El Romanticisme del teu post m'ha glaçat l'espina dorsal i m'ha fet veure la mar més negra que mai...
Com ha de ser
;-)
Tristany, tens molta raó, Blake tenia una mitologia pròpia que només entenia ell, però m'agrada la potència amb què transmet sensacions.
Pente, gràcies. Es tracta de la mar més negra que jo hagi vist mai, amb una manera de respirar quasi bé animal.
Publica un comentari
<< Home